La cultura catalana de final del segle XIX i de començament del XX creix a l’entorn de dos grans moviments, el modernisme i el Noucentisme, amb l’objectiu comú de modernitzar la cultura catalana i acostar-la a l’europea del moment.
El modernisme català, relacionat directament amb altres moviments semblants sorgits en altres països europeus, és especialment significatiu perquè té una voluntat reformadora i revolucionària i es manifesta en totes les disciplines artístiques. Aquest període és prolífic i destaquen escriptors com Joan Maragall, Caterina Albert i Santiago Rusiñol. Maragall, autor de ‘Visions i cants’, ‘El comte Arnau’ i ‘Cant espiritual’, és el màxim representant de la poesia modernista. Crea una poesia emotiva i vitalista, senzilla i directa, que arriba a tot tipus de sensibilitats.
Un cas a part és la poesia de tall humanista i mediterranista de l’Escola Mallorquina. Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover, que també beuen de la poesia noucentista, en són els autors més destacats. La novel·la, que encara arrossega els dèficits de la manca de tradició, rep l’impuls d’autors com Raimon Casellas, Prudenci Bertrana, Joaquim Ruyra i Caterina Albert. Albert, coneguda amb el pseudònim de Víctor Català, construeix una narrativa que fusiona el simbolisme amb el costumisme, amb protagonistes que lluiten per transformar una realitat adversa. Una de les seves obres més importants és ‘Solitud’. Se la considera una de les novel·les més representatives del modernisme i una de les obres més importants de la narrativa del segle XX. Rusiñol, per la seva banda, té un paper essencial en la introducció de les idees modernistes en tots els àmbits, especialment en el teatre (‘L’auca del senyor Esteve’).
Al principi del segle XX apareix un nou moviment, el Noucentisme, que vincula la vertebració política del nacionalisme català d’arrel burgesa i té l’objectiu de transformar la cultura catalana des de la intervenció política. Eugeni d’Ors en formula l’ideari estètic, que rebutja el romanticisme i promou un art artificiós, classicitzant i idealista. El gènere preferit d’aquest nou corrent és la poesia i l’autor més emblemàtic, Josep Carner, que escriu ‘Els fruits saborosos’, ‘El cor quiet’ i ‘Nabí’.
L’arribada a Catalunya de l’avantguarda, moviment enfrontat als fonaments de la cultura burgesa, durant els anys de la Primera Guerra Mundial té un gran impacte en la cultura catalana, que hi contribueix amb artistes destacats com Dalí o Miró i en l’àmbit literari amb poetes com Joan Salvat-Papasseit (‘L’irradiador del port i les gavines’), amb influències cubistes i futuristes. Josep Vicenç Foix (‘Sol i de dol’) engendra una obra molt personal. Crea un món poètic únic que incorpora, i alhora supera, les influències avantguardistes.
Altres figures notables en la literatura dels anys vint i trenta són el poeta Carles Riba (‘Elegies de Bierville’), autor d’una poesia de caràcter intel·lectual i tot un referent de la poesia catalana contemporània, Josep Maria de Sagarra (‘Vida privada’, ‘El Cafè de la Marina’), que cultiva amb èxit la novel·la, el teatre i la poesia, i Josep Pla (‘El quadern gris’), autor d’una obra d’una magnitud extraordinària i probablement el prosista més important de la literatura catalana contemporània.
La irrupció de la Guerra Civil espanyola (1936) condiciona decisivament la producció literària en català. No és gens fàcil sobreviure a una dictadura que vol destruir la cultura catalana. Alguns autors, però, subsisteixen, amb moltes dificultats, des de la clandestinitat i l’exili. És el cas de Ferran de Pol, Bartra, Calders i Artís-Gener. Amb el tímid oberturisme del règim franquista comencen a sorgir noves generacions d’escriptors que recuperen un cert reconeixement per a la literatura catalana. Els narradors més rellevants són Llorenç Villalonga (‘Bearn’) i Mercè Rodoreda (‘La plaça del Diamant’, ‘Mirall trencat’). L’escriptora és una de les figures més importants del segle XX i una de les autores més universals de la literatura catalana. També ocupa un lloc especial, en el panorama literari d’aquesta època, Salvador Espriu (‘Antígona’, ‘Cementiri de Sinera’, ‘La pell de brau’).
A la dècada dels anys seixanta del s. XX sorgeixen noves generacions d’escriptors. És un moment molt important de recuperació i d’una intensa activitat intel·lectual i literària. A partir dels setanta i vuitanta, neixen noves generacions d’escriptors que, com els joves autors apareguts als noranta, configuren el panorama literari dels nostres dies i encaren el segle XXI amb una vitalitat similar a la d’altres països europeus d’un pes demogràfic semblant. Entre les aportacions més rellevants d’aquestes últimes dècades no podem deixar de citar –sense voluntat de fer-ne una llista exhaustiva– alguns noms propis molt destacats, com Josep Palau i Fabre, Joan Brossa, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Miquel Martí i Pol, Gabriel Ferrater, Joan Margarit, Pere Gimferrer, Maria-Mercè Marçal, Miquel de Palol, Baltasar Porcel, Jaume Cabré, Carme Riera, Quim Monzó o Sergi Belbel.
Deixa un comentari