Vida

Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983) deixà d’anar a escola molt petita i passà una infantesa solitària, lliurada al somni i a la lectura. Obté amb Aloma el premi Crexells de l’any 1937. Posteriorment la refarà i en publicarà la versió definitiva l’any 1969. Les circumstàncies dramàtiques de la Guerra Civil espanyola l’obliguen a emprendre la pelegrinació de l’exili. El 1954, coincidint amb el seu afincament a Ginebra comença la seva etapa de maduresa escrivint títols tan coneguts com Vint-i-dos contes (1958), La plaça del Diamant (1962), potser la més coneguda i emblemàtica, portada la cinema i traduïda a nombrosos idiomes, El carrer de les Camèlies(1966), Un jardí vora el mar (1967); La meva Cristina i altres contes (1967). És afinals de la dècada dels setanta que torna a Catalunya. Amb Mirall trencat (1974), acabada a Romanyà de la Selva, començaria la seva etapa de vellesa; al 1980 apareixen Viatges i flors i Quanta, quanta guerra i el 1986 La mort i la primavera, la seva obra pòstuma.

La plaça del Diamant

La plaça del Diamant comença així:

«La Julieta va venir expressament a la  pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols».

Mentre escrivia aquesta primera frase no podia pas pensar ni remotament que, un quart de segle després, de la meva novel·la se n’haurien fet tantes edicions catalanes i tantes traduccions estrangeres.

1. Un fragment per escoltar

2. Un fragment per llegir

Em vaig posar de dol com vaig poder, perquè per en Quimet respectava el dol, així com no el vaig respectar pel meu pare amb l’excusa que tot estava massa capgirat per pensar en dols i coses d’aquestes. I anava pels carrers, bruts i tristos de dies, foscos i blaus a la nit, tota de negre i, al capdamunt, com una taca blanca, la cara que se’m feia menuda.

La Griselda em va venir a veure. A donar-me el pésam, va dir. Duia unes sabates de pell de serp, el portamonedes igual, i un vestit blanc amb flors vermelles. Em va dir que tenia notícies d’en Mateu, que estava bé, perquè encara que cadascú fes la seva vida, havien quedat amics per respecte a la nena. Que mai no hauria pensat que en Quimet i en Cintet, tan criatures, poguessin morir. Era més bonica que mai, més fina, més blanca de pell, més d’aigua verda als ulls, més encalmada, més com les flors que a la nit es tanquen per dormir. Li vaig explicar que tenia el nen en una colònia de nens refugiats i em va mirar amb aquells ulls de menta i va dir que ja el planyia, que no m’ho deia per fer-me amoïnar, però que allò de les colònies era una cosa molt trista.

I sí. La Griselda tenia raó: la colònia era una cosa molt trista… Quan es va acabar el temps que el nen hi havia d’estar, la Julieta va anar a buscar-lo. Era un altre nen. M’havien fet un canvi. Estava inflat, ventrut, amb les galtes rodones, i amb els ossos per cames, torrat de sol, amb el cap pelat, ple de crostes, i amb una vinova al coll. Ni em va mirar. Se’n va anar de seguida al racó de les seves joguines i les va tocar amb la punta del dit com jo havia fet amb els ditets del colom de les llunetes; i la Rita li va dir que no li havia fet malbé res. I mentre ells dos estaven amb les joguines, amb la Julieta ens miràvem i vam sentir que la Rita li deia que el pare havia mort a la guerra, que tothom moria a la guerra i que la guerra era una cosa que matava tothom. Li va preguntar si a la colònia sentien les sirenes… La Julieta, abans de deixar-nos, va dir que ja miraria si em podia dur pots de llet i de carn en conserva. I aquell dia, per sopar, vam menjar entre tots tres una sardina i un tomàquet florit. I si haguéssim tingut gat, no hauria pas trobat l’espina.

3. Activitats abans i després de la lectura

4. Comprensió lectora i expressió escrita (batxillerat)

5. Respon breument.

  1. Què significa que “La plaça del Diamant” és un exemple de literatura parlada?
  2. Què significa que les obres de Mercè Rodoreda es consideren novel·les psicològiques?
  3. Quins són els escenaris preferits per Mercè Rodoreda a les seves novel·les?
  4. En les obres de Mercè Rodoreda hi trobem sovint elements simbòlics com ara les flors, el jardí, els coloms, les balances, el mirall. Relaciona cada element amb el seu significat (la submissió de la dona al marit, la felicitat de la infantesa, l’equilibri i la seguretat, el testimoni silenciós, la vitalitat de la joventut).

Aloma

Aloma és la darrera novel·la de Mercè Rodoreda escrita abans de la guerra civil i la primera que l’autora permet que es publiqui a les seves obres completes.

És la típica història mil vegades explicada en la literatura universal i en el cinema de la noia que desperta a la vida adulta i s’enamora del foraster d’una certa edat que s’instal·la a viure a prop d’ella i sense saber massa com i sense comprendre massa les raons es deixa anar en mans de l’experiència d’aquell home que sempre acaba marxant. Tot això explicat de manera magistral i envoltat de simbolismes: de la primavera inicial a l’hivern final, la venda de la casa de tota la vida…

 

1. Abans de llegir la novel·la us recomanem aquest booktrailer guanyador del premi al Millor Booktrailer de la 2ª Edició del Concurs de Booktrailers de Catalunya, dirigit i escrit per Pau Blanco i Oriol Domènech.

 

2. Fragments per llegir

Aloma viu en una casa de Sant Gervasi amb el seu germà Joan i la seva cunyada Anna i el Dani, el fill d’ells dos. Esperen l’arribada del Robert, el germà de l’Anna. Som a la primavera.

L’hivern havia estat trist. Tancats sempre a casa, sense res per distreure’s, sense que passés mai res. Les tardes al menjador, cosint rampoines”. [L’Anna] “sempre estava una mica trista … semblava que li haguessin cremat les il·lusions”. [Tot era sempre igual, rutinari] “la tarda s’acabava i el cel s’anava tornat de color jacint. Vindria la nit. I el matí, i una altra tarda. I la pluja i el sol, l’estiu, la tardor i l’hivern…, tot aniria tornant fins al dia que es moriria… com tothom

L’arribada del Robert genera un gran enrenou a la casa. Tot de veïns i veïnes venen a conèixer-lo: el vell Cabanes, la Coral, la senyora Concepció, la senyora Maria Baixeres, la Mercè. La Coral es converteix en el centre d’atenció del Robert, però també del Joan. Aloma enveja la seva bellesa. No se n’adona del tot, però el Robert l’atrau:

És una sort que no m’agradi… si em vol enamorar tindrà feina
Estava segura que no l’estimava ningú, però l’amor no devia adobar res. Per a una dona la vida era fer el menjar, netejar la casa. Els homes… El seu germà havia de treballar molt, i tot el que trobava en arribar a casa era el mal humor d’Anna

La relació passional i secreta amb el Robert la neguiteja molt:

Després d’aquella nit va ser com una bogeria. Mai no havia imaginat que algú pogués estimar-la tant. […] Aquell deliri semblava que no s’hagués d‘acabar mai

Aloma és una noia molt inestable, que passa ràpidament d’un estat d’ànim a un altre. Vol i no dol:

Es sentia vella. Anna tenia Dani i Joan. Ella no tenia ningú. Robert se n’aniria” […] “No sabia ben bé què volia”. […] “Potser només soc feli, quan estic al meu jardí, mirant les estrelles

Aloma se sent desgraciada i incompresa:

De tant en tant, els vidres dels aparadors els reflectien i els convertien en ombres. Aloma sentia que el seu destí s’anava enfosquint. Les dues rengleres de cases, a banda i banda, eren com les seves vides: iguals i separades

L’havien feta servir de ninot. […] Es sentia voltada de mentides, de persones que només se li acostaven perquè els feia falta

Robert li diu en un moment: “Si fossis d’una altra manera… De vegades no t’acabo d’entendre. No sé ben bé que vols”

Robert retorna a sudamèrica:

Mentre baixava la passarel·la amb el seu germà al costat li va semblar que deixava tota una vida darrera d’ella

Estava arraulida al seient. Ja no el veuria mai més i era l’home amb qui hauria hagut de viure tota la vida… Li va semblar que mai més tindria força per somriure. La seva desesperació creixia amb la soledat… Hauria cridat que tornés, li hauria explicat ben bé com era: ni tan indiferent ni tan dolenta… Es va mirar les mans: eren les mans d’una persona morta. Ella no estimaria mai més ningú… Callaria. No havia fet altra cosa: callar. Dissimular”. “Ja era hivern, i feia fred, els arbres despullats sense fulles”.

Aloma és totalment una ombra que viu en una nit que no sap fins quan s’allargarà ni si serà capaç de sortir-ne.

I no va poder més. Es va fer petita dintre els braços del seu germà, tan desgraciat com ella, i va esclatar en plors per la soledat que venia

I Aloma es va perdre carrers avall com una ombra, dintre de la nit que l’acompanyava

 

3. Per llegir els primers capítols de la novel·la (capítols 1-4)

4. Activitats per a després de la lectura i vocabulari

Print Friendly, PDF & Email