Autobiografia

“Vaig néixer el dia 16 de maig del 1894. Pocs dies després era batejat a l’escola de Santa Madrona. […] En fer-me cristià, el capellà va dir-los als qui em duien: “Nat amb aigua obstinada, morirà en foc potser…” Aquesta predicció mai no ha tingut tranquil·la la meva pobra mare. Als dotze anys jo era pur com no pot repetir-se: el meu destí l’Església. Als vint anys, dolorit, cristià i socialista, jo veia Montjuïc talment com un afront que calia passar. Un llibre en espanyol, Humo de fábrica, Un enemic del poble, són les darreres flames. […] Encara no he escrit mai sense mullar la ploma al cor, esbatanat.
Sóc, com a home de lletres, d’imaginació escassa, més aviat elemental; tot ho he vist i viscut. […] Però em sé una aristocràcia d’esperit, que es pot alçar dels límits de la Universitat que no m’aixoplugava. […]
Amo l’art i els artistes, i les obres inútils dels artistes. Aspiro a una obra inútil que es doni de consol als homes rics, sense la democràcia que confon l’home ric amb l’home de diner, l’artista amb el cavall.
Mai no he tingut fortuna, ni mai no la tindré. Però la joia és meva, perquè la sé sentir, professió de Poeta que sóc. Segons la predicció, la mort em prendrà amb foc, perquè un foc interior em consum. […] Em planyo que la glòria no sigui una donzella que hom pugui estrènyer als braços.”
Joan SALVAT-PAPASSEIT. “Notes biogràfiques” dins Mots propis i altres proses. Barcelona: Edicions 62 (Antologia Catalana, 81), 1975, pàg. 77.

Joan Salvat i Papasseit va néixer a Barcelona el 16 de maig de 1894. Va ser un escriptor barceloní d’extracció humil, esperit rebel i altament autodidacta. Conegut com a poeta d’avantguarda, va tenir també una prolífica activitat com a redactor d’articles de crítica social en català i castellà simpatitzant amb els corrents anarquistes i socialistes de l’època. Fou un intel·lectual, un pensador de primer ordre i una gran figura ideològica.

El seu estil enèrgic i impulsiu contrasta amb una vida d’obligada rutina i repòs deguts als problemes de salut. Va morir de tuberculosi als trenta anys, deixant una obra que durant dècades va ser poc coneguda.

A partir dels anys seixanta la seva figura va ser popularitzada sobretot gràcies a autors de la Nova Cançó com Ovidi Montllor, Joan Manuel Serrat, Guillermina Mota, Martí Llauradó que van posar música a alguns dels seus poemes. 

Llegim Salvat-Papasseit

Pantalons llargs

Pantalons llargs és un poema que ens explica amb gran delicadesa el pas de la infantesa a l’adolescència, quan posar-se pantalons llargs suposa arraconar les joguines que ens han fet feliços de petits. Després, Joan Manuel Serrat el va musicar.

Pantalons llargs

Campaneta daurada del meu carret de fira, 
cavallet de cartró de mig pam, tot pintat; 
havem caminat tant pels camins sense ira 
que ara ens cal reposar i agrair nostre fat. 

Ja no tornaré més fent osque! osque! Corrent 
a carregar amb palets el teu quadrant de fusta. 
Campaneta daurada, tu em sabies content. 
Ara em mena la gent i tothora tinc justa 

i sóc infant encara, i no puc fer-ne esment. 
Cavallet de cartró, tu em sabies la joia: 
si ara jugués a córrer, què diria la gent… 

Trobaran molt millor que estimi alguna noia
tant si és bella com no, —cavallet tot pintat,
campaneta daurada— i que us deixi al terrat.

Res no és mesquí

RES NO ÉS MESQUÍ
A Josep ObiolsRes no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s’ullprèn
i té delit del bany:
que s’emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l’onada del mar sempre riu,
Primavera d’hivern — Primavera d’estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l’heu demanada.
I si l’heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
—Avui demà i ahir
s’esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

Les formigues

Salvat-Papasseit és l’autor de “Les formigues”, un dels poemes més curts i bonics que mai he llegit: “Camí del sol – per les rutes amigues – unes formigues”.

 

Print Friendly, PDF & Email