Salvat-Papasseit, que va morir quan tot just feia uns mesos que havia complert trenta anys, és una de les veus més populars de la poesia catalana, i molts dels seus poemes s’han tornat cançons en la veu, entre d’altres, d’Ovidi Montllor, Joan Manuel Serrat, Guillermina Mota, Martí Llauradó… Us recomanaria que llegíssiu un parell o tres de vegades aquest poema en veu alta, fins que les paraules es convertissin en música. Fixeu-vos amb quina delicadesa ens explica el pas de la infantesa a l’adolescència, quan posar-se pantalons llargs suposa arraconar les joguines que ens han fet feliços de petits. Salvat-Papasseit és l’autor de “Les formigues”, un dels poemes més curts i bonics que mai he llegit: “Camí del sol – per les rutes amigues – unes formigues”.
Pantalons llargs
Campaneta daurada del meu carret de fira,
cavallet de cartró de mig pam, tot pintat;
havem caminat tant pels camins sense ira
que ara ens cal reposar i agrair nostre fat.
Ja no tornaré més fent osque! Osque! Corrent
a carregar amb palets el teu quadrant de fusta.
Campaneta daurada, tu em sabies content.
Ara em mena la gent i tothora tinc justa:
i sóc infant encara, i no puc fer-ne esment.
Cavallet de cartró, tu em sabies la joia:
si ara jugués a córrer, què diria la gent…
Trobaran molt millor que estimi alguna noia
tant si és bella com no – cavallet tot pintat
campaneta daurada – i que us deixi al terrat.
Deixa un comentari