Salvat-Papasseit, que va morir quan tot just feia uns mesos que havia complert trenta anys, és una de les veus més populars de la poesia catalana, i molts dels seus poemes s’han tornat cançons en la veu, entre d’altres, d’Ovidi Montllor, Joan Manuel Serrat, Guillermina Mota, Martí Llauradó… Us recomanaria que llegíssiu un parell o tres de vegades aquest poema en veu alta, fins que les paraules es convertissin en música. Fixeu-vos amb quina delicadesa ens explica el pas de la infantesa a l’adolescència, quan posar-se pantalons llargs suposa arraconar les joguines que ens han fet feliços de petits. Salvat-Papasseit és l’autor de “Les formigues”, un dels poemes més curts i bonics que mai he llegit: “Camí del sol – per les rutes amigues – unes formigues”.

Pantalons llargs

Campaneta daurada del meu carret de fira, 
cavallet de cartró de mig pam, tot pintat; 
havem caminat tant pels camins sense ira 
que ara ens cal reposar i agrair nostre fat. 

Ja no tornaré més fent osque! Osque! Corrent 
a carregar amb palets el teu quadrant de fusta. 
Campaneta daurada, tu em sabies content. 
Ara em mena la gent i tothora tinc justa: 

i sóc infant encara, i no puc fer-ne esment. 
Cavallet de cartró, tu em sabies la joia: 
si ara jugués a córrer, què diria la gent… 
Trobaran molt millor que estimi alguna noia 

tant si és bella com no – cavallet tot pintat 
campaneta daurada – i que us deixi al terrat.

Print Friendly, PDF & Email