Als segles XII i XIII, els trobadors comencen a escriure una poesia culta i refinada en llengua provençal al sud de França. S’atreveixen amb tots els temes, des de l’amor i el sexe fins a la política, l’insult groller o la teoria literària. Amb la veu personalíssima de trobadors com Guillem de Berguedà i Cerverí de Girona, es forja una tradició literària que domina la lírica catalana fins a l’aparició d’Ausiàs March al segle XV.
La prosa catalana segueix un altre camí. Té uns inicis vacil·lants, com la resta de llengües romàniques, i no és fins a la segona meitat del segle XIII, amb l’aparició del mallorquí Ramon Llull, que pren embranzida. L’escriptor català posa els fonaments del català literari i es converteix en una de les personalitats més destacades de l’edat mitjana. És un home extremament intel·ligent i un escriptor infatigable. Escriu sobre filosofia, teologia i literatura i deixa un llegat extraordinari, amb obres com ‘Romanç d’Evast e Blanquerna’, el ‘Fèlix o Llibre de meravelles’ i el ‘Llibre de l’orde de cavalleria’.
A final del segle XIII i al llarg del XIV, s’escriuen les quatre grans cròniques i es consolida la historiografia medieval catalana. El ‘Llibre dels feits’, del rei Jaume I, la ‘Crònica’ de Bernat Desclot, la ‘Crònica’ de Ramon Muntaner i la ‘Crònica’ de Pere el Cerimoniós documenten un important període de la història de la Corona d’Aragó i l’expansió política i comercial al llarg del Mediterrani. Les ‘Cròniques’, però, tenen no tan sols un valor com a document històric, sinó també un gran interès literari.
La influència de l’església en la societat medieval dóna lloc a un gran nombre d’obres literàries que tenen com a finalitat adoctrinar en els principis de la moral cristiana. El gironí Francesc Eiximenis, de manera especial, el valencià Vicent Ferrer i el mallorquí Anselm Turmeda són les figures literàries més destacades i singulars de la prosa religiosa i moral del segle XIV.
A final del segle XIV comencen a penetrar les idees humanistes i, entre els escriptors de la Corona d’Aragó, es desperta l’interès per l’antiguitat clàssica i l’admiració per la llengua llatina. Neix una nova mentalitat antropocèntrica. La nova cultura humanística s’expressa tant en llatí com en català i el principal representant és l’autor de ‘Lo Somni’, el barceloní Bernat Metge, que renova l’estil de la prosa catalana.
Al segle XV es produeix un nou esclat de la literatura catalana amb la irrupció en el panorama literari del gran poeta valencià Ausiàs March i la publicació d’una de les obres fonamentals de la literatura que capgira l’univers cavalleresc, el ‘Tirant lo Blanc’ de Joanot Martorell. March utilitza els tòpics literaris de la poesia trobadoresca i adopta altres tradicions literàries, com l’‘stilnovismo’ italià, les fonts clàssiques i el misticisme cristià. El seu gran mèrit, però, és la creació d’un món poètic molt personal, amb un estil sec i allunyat dels virtuosismes formals. Crea tot un discurs propi sobre l’amor i empra el pretext de la impossibilitat d’un amor correspost per aprofundir en la introspecció psicològica del dolor que sent l’enamorat capaç d’estimar fins a les últimes conseqüències. El ‘Tirant’ revoluciona el món de la literatura de cavallers, perquè es distancia de les convencions de la tradició i, com l’anònima ‘Curial e Güelfa’, dibuixa un escenari versemblant i realista. Els protagonistes són molt més humans, mengen, estimen i dormen, i la novel·la reflecteix el món dels nous valors i ideals burgesos.
Del XVI al XVIII, els conflictes polítics i econòmics precipiten la davallada de la producció literària. Són tres segles de sequera creativa i decadència. La crisi s’accentua davant de l’hegemonia europea del Segle d’Or de la literatura castellana i l’esplendor de les lletres franceses al segle XVIII, després de la guerra de Successió, amb l’arribada dels Borbons i la prohibició pública de la llengua catalana.
Malgrat tot, es pot resseguir la influència dels moviments culturals d’aquests tres segles en l’obra d’autors com Pere Serafí (poeta de sensibilitat renaixentista continuador de la tradició poètica d’Ausiàs March), Francesc Vicenç Garcia, conegut com el Rector de Vallfogona (poeta barroc influït per la poesia castellana de l’època i l’escriptor més popular de tot aquest període) o Joan Ramis (l’escriptor més representatiu del moviment neoclàssic).
Al segle XIX irrompen a Catalunya els corrents romàntics i de la Renaixença. És el moment de restauració de la llengua, la literatura i la cultura catalanes. Els escriptors Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Narcís Oller contribueixen extraordinàriament al reconeixement europeu de la llengua del país.
Verdaguer, la màxima figura del segle XIX, consolida la poesia catalana amb una obra cabdal per a la història de la literatura catalana. El poeta vol arribar al gran públic amb obres tan emblemàtiques com ‘L’Atlàntida’ i ‘Canigó’. Per la seva banda, el teatre vuitcentista, que té un paper fonamental en la consolidació de la Renaixença, es renova amb l’obra de Guimerà, inicialment influïda pels corrents romàntics, amb èxits com ‘Mar i cel’, i posteriorment fusionada amb el realisme, en les seves millors obres, ‘Maria Rosa’, ‘La filla del mar’ i ‘Terra baixa’, la més universal. Pel que fa a la narrativa, la consolidació de la novel·la no arriba fins a la decisiva aportació d’Oller, que incorpora la novel·la catalana als corrents estètics europeus de l’època, el realisme i el naturalisme, amb obres notables com ‘La febre d’or’ i ‘La bogeria’.
Deixa un comentari