La novel·la realista i naturalista

Al voltant del 1850, la consolidació de la burgesia com a classe dominant va provocar; en l’art i la literatura, una reacció contra els ideals del Romanticisme. Aquest nou corrent originari de França s’anomenà Realisme.

La novel·la va ser el gènere que va intentar reflectir la nostra societat. La ciència, la indústria i el progrés van substituir els valors romàntics d’individualitat, natura, llibertat i sentimentalisme. Els autors realistes pretenien construir a través de les seves obres un univers que fos versemblant.

Al 1880, també a França, Zola formulà el manifest del Naturalisme, que va suposar una radicalització de la pretensió de reflectir la realitat. Els personatges de les obres naturalistes estan absolutament determinats per l’entorn en el qual viuen, que sovint és conflictiu.

El quadre de costums

A Catalunya, la transició del Romanticisme cap al Realisme va passar per l’aparició del gènere anomenat quadre de costums.

Els autors d’aquest gènere, davant dels canvis socials que va provocar la industrialització, escrivien per explicar un món que estava a punt de desaparèixer. Per tot això incloïen en les seves obres aspectes com la indumentària típica, les celebracions familiars, les festes i manifestacions populars o els oficis de caire artesà.

Els quadres de costums són breus i estan escrits en un llenguatge popular i humorístic.

Els autors costumistes catalans més destacats són Emili Vilanova i Gabriel Maura.

Narcís Oller (Valls, 1846 – Barcelona, 1930)

Narcís Oller és considerat el patriarca de la novel·la catalana contemporània, ja que és amb ell que la narrativa de la Renaixença aconsegueix els requisits intel·lectuals i formals necessaris per fer-se un lloc en el context europeu de l’època. És considerat el creador de la novel·la catalana moderna. Va aplicar els principis realistes en les seves obres.

Nascut a Valls el 1846, va descriure molt bé la burgesia del seu temps. La febre d’or i Pilar Prim són algunes de les seves novel·les més conegudes. Va morir a Barcelona el 1930.

Advocat d’ofici, va iniciar-se en les lletres catalanes de la mà del seu cosí, el crític Josep Yxart, el qual, juntament amb Joan Sardà, l’acompanyaren i esperonaren en les successives publicacions.

La seva obra pretén reflectir la realitat del país i l’època en què Oller va viure.

Oller utilitza diversos recursos i tècniques per tal d’interrelacionar les seves novel·les i oferir diferents cares d’una realitat:

  • L’aparició d’uns mateixos personatges en diferents obres.
  • L’ús constant de Vilaniu i Barcelona per representar l’oposición entre el món rural i el món urbà.
  • Els temes recurrents, com ara la transformació social causada per la revolució industrial i l’ascensió de la burgesia, la construcció de ferrocarrils, la borsa, el caciquisme…

També cal fer esment de dues facetes força desconegudes: la de dramaturg i la de traductor.

Per últim, entre els anys 1913 i 1918 va escriure les seves Memòries literàries, en què evoca la seva trajectòria com a escriptor.

Oller va obtenir un gran prestigi literari dins i fora de Catalunya, i les seves obres foren traduïdes de seguida a altres llengües, com el castellà, el francès, l’italià o el rus.

El novel·lista va defensar aferrissadament al llarg de la carrera literària la seva opció lingüística a favor del català, en un moment en què aquesta decisió no s’escapava del debat i la polèmica.

 

Obra

1a etapa
Període de formació i aprenentatge. Oller es mou entre el Romanticisme i el Realisme. A La papallona (1882), l’estudi naturalista d’un seductor tendeix cap al sentimentalisme, sobretot quan aquest personatge es penedeix davant la mort d’una de les seves amants. Émile Zola, “pare” del naturalisme, va escriure un pròleg a l’edició francesa de l’obra.

2a etapa
L’autor segueix l’ideari del Realisme i el Naturalisme. Publica L’escanyapobres (1884), una novel·la més dura i sense sentimentalisme, el retrat d’un avar enmig d’un poble que pateix la transformació industrial. Després de Vilaniu (1885), publica la seva obra més ambiciosa, La febre d’or (1890-1892, tres volums), que gira a l’entorn de les oscil·lacions de la borsa a la Barcelona de l’època i les conseqüències que tenen en la família d’un fuster enriquit que acabarà arruïnat. La bogeria (1898) planteja una de les grans obsessions del Naturalisme: la discussió sobre les condicions hereditàries i ambientals que poden portar un home a acabar boig.

3a etapa
Recerca de noves fórmules narratives. A Pilar Prim (1906) intenta adaptar-se al nou corrent imperant, el Modernisme, i narra l’enamorament d’una dona madura. 

Novel·les més importants

  • La papallona (1882): una història d’amor impregnada de romanticisme i costumisme.
  • L’escanyapobres (1884): l’avar en una societat que comença a viure els canvis de la industrialització.
  • Vilaniu (1885): la calúmnia en un context provincià.
  • La febre d’or (1890-2): l’ús de tècniques realistes per fer un retrat de la burgesia barcelonina amb el rerefons de la crisi borsària de 1880-1.
  • La bogeria (1898): apareixen elements naturalistes. S’explica i es justifica la bogeria del protagonista a partir de les lleis de l’herència i l’entorn.
  • Pilar Prim (1906): la darrera novel·la de l’autor, ja és modernista.

Conceptes bàsics

1. Narcís Oller és considerat el novel·lista més important de la literatura catalana del segle XIX.

2. Les obres de Narcís Oller s’inscriuen dins el corrent del realisme tot i mantenir-hi elements propis del romanticisme.

3. El realisme és un corrent artísitc, sorgit a mitjan segle XIX, que es caracteritza per la voluntat de representar la realitat immediata de l’autor i retratar-la de manera objectiva.

4. Les novel·les més importants de Narcís Oller són La Papallona, L’Escanyapobres, La bogeria i La febre d’or

Per saber-ne més

Alguns fragments

La papallona. “Me’n vaig a cercar la dida” (capítol XVI)

La Toneta ha tingut el fill. Però, malalta i afeblida, no el pot alletar. Madrona, la seva protectora, s’encarrega de buscar-li una dida:

─Però què porteu, aquí? Que porteu un nen? ─féu, després de son discurs, abalançant-se a destapar el menut.
─Sí: volia veure si la vostra dida em li podia donar de mamar unes quantes hores, mentre la seva família li’n troba una.
La cuinera deixà la feina dels fogons per córrer a veure aquell angelet.
Una criada deixà i altra deien que era molt bufó; l’Anneta el volia tenir una estona; el comparaven amb el de casa i el trobaven més petit. La Madrona frisava.
─Té, sospesa’l ─digué aquella cuinera─. Me’n vaig a cercar la dida perquè el vegi.
I, en passar d’un braç a un altre, el nen començà a plorar; i, per més que la cuinera s’esforçava a gronxar-lo, a amoixar-lo i a consolar-lo amb la calor de ses galtes enceses per l’escalfor del foc, res no podia aconseguir.
Aviat un trepig feixuc va fer trontollar el trespol, i aparegué la dida, seguida de la cambrera i en Manel. Instruïda per l’Anneta (que seguint el seu costum, s’havia anticipat a explicar la pretensió de la Madrona). La dida, sense badar boca, va prendre la criatura, se la posà al pit i es deixà caure damunt d’una cadira amb tot el pes del seu cos massís i sa de muntanyesa. El nen començà a mamar amb tant de delit que s’ennuegava.
─Ui, ui! quina criatura més afamada que porteu, bona dona! Ja li calien bones metes, ja, pobrissó! ─féu la dida tot contemplant-lo amb aquella tendresa que l’alletar desperta de seguida en les dones.
I aviat es veié establir-se un corrent d’instintiu amor entre l’innocent angelet i aquella dona, que per primera volta el contemplava. El menut obria sos ulls indecisos d’anyellet i, amb sos ditets de nina, provava, sense esma, d’aferrar-se a la blanca mamella, mentre que, per sa banda, la corpulenta muntanyesa el sostenia amb amor dins la corba de son braç colrat i, amb la robusta mà, li escalfava la carona o li amanyagava el caparró.

 

Per practicar

Nodes 4 320 321 322 323 325

 

Activitat 1

Llegeix aquest fragment de La febre d’or fes les activitats proposades.

Així arribaren les calors fortes del juliol, i amb elles la deserció de mig Barcelona. El modern ús d’escampar-se ja no sols els propietaris rurals, sinó tothom qui en arribar l’estiu té alguns centenars de duros per allunyar-se a prendre aigües, a oxigenar-se els pulmons, o senzillament a descansar i dar-se llustre, cresqué, en aquell any d’abundància, d’una manera prodigiosa. La vaga era verament general; els negocis, en llur majoria, restaven paralitzats; fins la borsa quedà unes quantes setma- nes com ensopida. No moure’s de Barcelona era declarar-se tàcitament pobre o vergonyosament miserable.” L’Eladi i en Foix havien de fer forçosament un llarg viatge per França, Bèlgica i Anglaterra per contractar el material del ferrocarril i explorar les disposicions d’ànim de les grans companyies de mines de mines que calia interessar en la projectada empresa de l’arsenal marítim. Es parlà d’això en família, i en Foix invità sa muller i sa filla a seguir-los:

─Us divertireu molt; podreu comprar coses elegantíssimes; veureu París, Brussel·les, Londres.

─Però es quedà gelat en veure la fredor amb què aquelles dones rebien una proposició tan seductora.
Comprensió:
1. Què vol dir l’expressió “dar-se llustre”?
2. Quin significat té en el context l’oració “La vaga era verament general”?
3. A quina classe social pertanyen els personatges del fragment? Per què?
4. Quin és el paper dels homes i les dones en aquest grup social segons el text?Estil:
5. Explica per què hi ha una intenció irònica en l’oració “No moure’s de Barcelona era declarar-se tàcitament pobre”.
6. Creus que la ironia impregna de manera general aquest fragment? Per què?
7. Diries que aquest fragment conté l’opinió de l’autor respecte al que explica? En quina mesura? Quina és aquesta opinió?

Valoració:
8. Narcís Oller és el màxim exponent de la novel·la realista catalana. Explica quins dels elements propis del realisme podem observar en la lectura.

Investigació:
9. El títol de la novel·la a la qual pertany aquest fragment és La febre d’or. Investiga i explica quina relació té aquest títol amb el moment històric i social de l’obra.

Creació:
10. Imagina’t que algú de la teva família proposa un viatge amb un itinerari concret. Redacta la proposta i la reacció de la resta de familiars.

 

Activitat 2

Llegeix aquest fragment de La bogeria fes les activitats proposades.
En Daniel Serrallonga, més gran que nosaltres, devia llavors tenir uns vint-i-cinc anys; però, descolorit, xuclat de cara, amb barba espessa, arranada i d’un roig pebre i sal com els cabells, que duia també molt curts, semblava tenir-ne més. Els seus ulls, rodons i de nina grisa, a penes visible a través del vidre gruixut d’aquells quevedos d’or perennement estenallats en la part alta de son nas cantellut, obert d’aletes i bon xic torçat cap a l’esquerra, convidaven a afegir-li anys, o a fer-lo, almenys, d’edat indefinible, per la falta d’esclat de jovenesa i sobra de tristor malaltissa que els caracteritzaven. Tenia el cap gros, de front bombat i curt, les celles borroses, i, en escoltar o rumiar amb els ulls girats en blanc i la nina esbarriada, la vena frontal i l’arruga de les entrecelles se li inflaven i encenien com per sobtada congestió. Era alt i esprimatxadot, vestia amb descuit, i es distingia, sobretot, pel mal gust de ses corbates, sempre de colors rabiosos i amb el nus a mig fer. Calorós de mena, duia sempre el bolet al clatell, els colls molt amples, mai punys ni abric, per fred que fes; però per una contradicció xocant, filla, tal volta, de la necessitat d’harmonitzar sa contínua agitació interior amb l’incansable moviment de sos rems, anava sempre amb pantalons estrets i l’americana botonada de dalt a baix, per mocadors i llibres i diaris que dugués a la butxaca. No abandonava mai son bastó de porra de ferro ni es treia dels llavis l’aquilotada pipa; i, quan se’l veia pel carrer, solia anar sol, amb cara amoïnada, molt de pressa, tivat com un tambor major i quasi sempre eixugant-se la suor del front, del coll i dels canells. Era ben bé el tipus que m’havia ja cridat l’atenció alguna vegada per les seves estranyes maneres i descrit temps enrere l’Armengol.

Comprensió:
1. Resumeix en tres línies com és en Daniel Serrallonga.

Estil:
2. Narcís Oller fa un retrat d’en Daniel Serrallonga sobretot a partir dels trets físics, però aconsegueix que també ens fem una idea de com pot ser el seu caràcter. Explica-ho.

Investigació:
3. El Naturalisme es basa en el determinisme que suposa l’herència genètica de l`individu i el seu entorn. Investiga si això es pot aplicar a en Serrallonga.

Creació:
4. Escriu el retrat d’algun conegut intentant expressar el seu caràcter a través de les característiques físiques.

 

Dictat

Llegeix aquest fragment de La bogeria. “La bufetada” i després fes-ne el dictat
I aquell dia es veié la planxadora espiada a certes hores per uns capets rossos que se li encastaven als vidres baixos de les ventalles, devorant-la amb ulls de curiositat. L’alè d’aquells espietes entelava el vidre ben aviat. La planxadora, que havia fet la distreta planxant d’esquena, esperava aquell moment. Quan no veia sinó les rosades taquetes dels nassos aixafats, s’atansava a pleret, dava un copet d’ungla al bell mig de cada taca, i llavors, des del segon vidre, contemplava rient l’escampada de les criatures, que, emprès el vol, anaven a ajocar-se a la falda de llurs mares. Per a uns era alta; per a altres petita, blanca, morena, vella, jove, grassa, prima: cada u l’havia vista a la seva manera, i no se’n podia treure l’aigua clara.

 

Print Friendly, PDF & Email