Ramon Llull (Ciutat de Mallorca, 1232-1316) és un rellevant escriptor, filòsof, teòleg, científic i missioner mallorquí del segle XIII. Va esdevenir una de les figures més grans de la nostra llengua.

Es considera el creador de la prosa catalana. Va ser un dels primers escriptors a utilitzar la llengua popular, el català, per tractar temes com la teologia, la filosofia i la ciència, amb l’objectiu de difondre el seu saber entre el poble. També va escriure obres de divulgació (novel·les, contes…).

En català destaquen les obres: Llibre d’Evast i Blanquerna, Llibre de meravelles,
Llibre de contemplació en Déu, Llibre del gentil i Arbre de ciència.

També va utilitzar el llatí, ja que volia fer arribar les seves conviccions a les universitats europees. I el seu afany de convertir els àrabs a la religió catòlica el va portar a escriure en àrab. També va escriure algunes poesies en occità.

La llengua de Ramon Llull és molt rica en recursos expressius, entre els quals destaca l’ús de l’exemple i de l’al·legoria. Utilitza un lèxic precís, ric i clar. Va haver d’incorporar moltes paraules noves (neologismes) per tal de poder-se referir a conceptes nous que, abans d’ell, només s’havien expressat en llatí. Creà un lèxic d’unes 7000 paraules partint dels popularismes, els cultismes llatins i els mots derivats. La seva sintaxi també és més evolucionada, perquè hi ha un ús abundant d’oracions subordinades. Va establir el model lingüístic que després seguiria la Cancelleria Reial.

RECULL DE TEXTOS

De jove, trobador; de gran doctor il·luminat

La conversió de Ramon LlullEssent una nit en la seva cambra, assegut a la vora del llit, fent en llengua vulgar una cançó destinada a certa dama, de la qual estava enamorat, i quan començava a escriure-la, va veure a mà dreta Jesucrist penjant de la creu, visió que l’espaordí tant que, deixant el que feia, es ficà al llit. Uns divuit dies després, al mateix lloc i gairebé a la mateixa hora, es disposà a finir l’esmentada cançó, i el Senyor se li aparegué novament, la qual cosa augmentar la seva por i, com l’altra vegada es ficà al llit. […].

Després de la cinquena aparició comprengué Ramon Llull que Jesucrist volia que abandonés el món i que es lliurés al seu Servei.

Història de la literatura catalana (Adaptació de la versió de Martí de Riquer)

Els últims dies de l’esclauTot començà amb una blasfèmia contra el nom de Crist que l’esclau proferí en presencia del seu amo. Aquest, d’acord amb els seus privilegis, castigà durament l’esclau fent ús de la violència. El sarraí, arran d’això, començà a meditar de quina manera podria matar el senyor. Es procurà un coltell, i un dia va veure el senyor assegut tot sol, es llançà sobre ell i l’hi clavà al ventre. Llull, tot i la greu ferida, aconseguí de dominar-lo.
Tancaren l’esclau a la presó, però Llull no sabia quina determinació prendre, perquè li semblava dur matar la persona de qui havia après una llengua que tant havia volgut saber.
Al cap d’uns dies, després d’haver pregat Déu per una solució, va anar a la presó a fi de visitar el captiu, i trobà que s’havia penjat amb la mateixa corda amb la qual havia estat fermat. Aleshores Llull, alleujat, donà gràcies a Déu que li havia conservat les mans innocents de la mort del sarraí.

Ramon Llull (adaptació d’Anthony Bonner i Lola Badia)

 

El mestre de l’exemple

L’exemple del pastor, l’infant i el llopHi havia un pastor que estimava molt el seu fill, un infant de només set anys, i un dia se l’endugué a pasturar ovelles. Havent dinat, com era costum, el pastor s’adormí a l’ombra, moment que l’infant aprofità per allunyar-se d’aquell lloc. Un llop que rondava el Ramat, quan veié l’infant sol, el prengué i se l’emportà. El pastor, en sentir els crits, corregué darrere el llop, però no hi pogué fer res: el llop matà el fill i se’n menjà l’interior del ventre.
El pastor, fora de si, abraçava i besava el seu fillet dient:
-Fill: la teva mort em fa desitjar morir. Tu eres la meva. D’ara endavant, qui em mantindrà la força? No tinc cap esperança de refer-me; ningú no em perdonarà la culpa que tinc de la teva mort!
Eren tan forts els crits i els plors del pastor, que Blanquerna, que passava a proa, es dirigí ràpidament cap allà on el pastor plorava. En veure la desgràcia, agafà la maça, anà cap a on hi havia el llop -que encara lluitava amb els gossos del pastor- i el matà.
Després anà on era el pastor, prengué l’infant en braços, l’abraçà i plorà amargament. El pastor es meravellà del dol que Blanquerna manifestava; i com més se’n meravellava, més recobrava la intel·ligència que havia perdut.
-Senyor -digué el pastor-, com és que ploreu tan desconsoladament la mort del meu fill?
Blanquerna li contestà:
-És costum que home ajudi a plànyer i plorar la desgràcia de l’altre. Per això us vull ajudar a suportar el dol que porteu i a trobar el consol que us cal.
-Senyor -digué el pastor-, les vostres paraules em són agradables. Us prego que em digueu la manera per la qual pugui plorar i plànyer-me mentre visqui.
-Abans -digué Blanquerna- convé que conegueu les virtuts cristianes. Digueu-me: qui heu estimat més, Déu o el vostre fill?
-Més amor he tingut al meu fill -digué el pastor.
-El defalliment s’apodera de l’home que estima una cosa més que no Déu. I la justícia castiga aquells que estimen menys Déu que una altra cosa. I com que vós estimàveu més el vostre fill que Déu, per això la justícia us ha castigat amb la mort del vostre fill. I la saviesa de Déu vol que d’ara endavant estimeu Déu per sobre de totes les coses.

Llibre d’Evast i Blanquerna(adaptació)

 

Llull, defensor de l’ordre establert

Al Llibre de les bèsties, Llull parla de política: qui ha de governar, de qui s’ha de refiar el governant, com s’ha d’aplicar la justícia, etc.
També en aquesta obra fa ús de l’exemple. Un dels més bonics és quan la Guineu (na Renart) proposa que l’elefant (l’Orifan) sigui el rei. L’elefant rebutja la proposta perquè considera que hi ha un ordre natural que cal respectar. Per fer entendre a la guineu que cadascú té un lloc a la societat i que a ell no li pertoca ser rei, l’elefant li explica la faula següent:

La rata que l’ermità féu convertir en donzellaUna vegada un milà portava una rata, i un ermità pregà Déu que aquella rata caigués en sa falda. Per les oracions del sant home, Déu féu caure aquella rata en la falda de l’ermità, el qual pregà Déu que en fes una bella donzella. Déu escoltà els precs de l’ermità i féu de la rata una bella donzella.
-Filla -digué l’ermità-, vós voleu el sol per marit?
-Senyor, no, que els núvols prenen la claredat al sol.
I l’ermità preguntà si volia per marit la lluna; i ella digués que la lluna no tenia claror per si mateixa, sinó que la prenia del sol.
-Bella filla, voleu el núvol per marit?
Ella respongué que no, que el vent menava els núvols allà on volia. La donzella no volgué el vent per marit perquè les muntanyes impedien el seu moviment; ni volgué les muntanyes perquè les rates les foradaven. Ni volgué home per marit perquè matava les rates.
A la fi, la donzella pregà l’ermità que pregués Déu perquè la tornés rata, tal com era abans, i que li donés per marit un bell rat.

Llibre de les bèsties (adaptació)

 

Llull, poeta religiós

Cançó del BlanquernaA vós, dona verge santa Maria,
dó mon voler, qui’s vol enamorar
de vós tan fort, que sens vós no volria
en nulla re desirar ni amar;
car tot voler ha melloria
sobre tot altre que no sia
volent en vós, qui és mayre d’amor.
Qui vós no vol, no ha d’on s’enamor.

Pus mon voler vol vostra senyoria,
lo meu membrar e el saber vos vull dar;
car sens voler, Dona, jo què els faria?
E vós, Dona, si us plai, façats membrar,
entendre, amar, a clerecia,
per ço que vagen en Suria
los infeels, convertir, preïcar,
e els crestians facen pacificar.

Man home se vana que morria
pel vostre Fill, si lloc venia;
mas paucs son cells qui el vagen preïcar
als infeels, car mort los fai dubtar.

Ramon Llull (1276)

A vós, senyora verge santa Maria,
dono el meu voler, que es vol enamorar
de vós tan fortament que sense vós no voldria
desitjar ni estimar cap altra cosa,
ja que tot voler té senyoria
sobre tot altre que no sigui
estimar-vos a vós, que sou mare d’amor.
Qui no us vol a vós no té de què enamorar-se.

Com que el meu voler vol la vostra senyoria, també us vull donar la meva memòria i el meu saber; ja que, sense voler,
Dona, jo què en podria fer d’ells? I vós, Dona, si us plau, feu que els clergues us recordin, entenguin i estimin per tal que
vagin fins a Síria [Terra Santa] a predicar i convertir els infidels, i a pacificar els cristians.

Molts homes es vanen que moririen pel vostre Fill si calia; però són pocs aquells qui van a predicar entre els infidels, perquè
la mort els fa dubtar.

Martí de Riquer, Antologia de poetes catalans

 

Practiquem:

Descarrega aquest document i fes les activitats

Print Friendly, PDF & Email