1. Situem el Romanticisme en el quadre del temps

 

2. El Romanticisme

El Romanticisme canvià profundament la manera d’entendre el món i, especialment, d’entendre l’art: abandonà els models clàssics i buscà nous camins d’expressió artística.

L’estètica romàntica es basa en l’exaltació de la sensibilitat individual. Per mitjà de la imaginació i la llibertat creadora, l’artista ha de mostrar el seu món interior a fi de crear una obra original i única.

3. La Renaixença

La recuperació del català com a llengua de cultura i conreu literari s’inicià al segle XIX amb el moviment de la Renaixença, que, influït pel Romanticisme, recuperava la literatura, la història i les tradicions de la nació catalana.

Els tres fets emblemàtics de la Renaixença són:

  1. La publicació del poema La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau (any 1833)
  2. La instauració dels Jocs Florals de Barcelona (any 1859)
  3. La publicació del poema èpic L’Atlàntida de Jacint Verdaguer (any 1877)

Mira aquest vídeo i pren apunts sobre la Renaixença i  els jocs florals.

El començament de la Renaixença: La Pàtria de Carles Aribau

La Pàtria

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de mos torrents,
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades,
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure més de prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis,
que ompliren l’univers de llurs costums i lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora,
que en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Bonaventura Carles Aribau, 1833

Comentari de l’oda La pàtria

Aquest és el poema considerat el disparador de la Renaixença. En ell, el seu autor, Bonaventura Carles Aribau, planteja l’estima i l’enyoraça cap a la seua pàtria, la seua llengua i la seua cultura.

Així, a la primera estrofa Aribau lamenta la perdua per sempre, de la llengua catalana. És un plany, un comiat resignat d’una pàtria entesa com a llengua, tal com assenyala Manuel de Montoliui Victor Revolta.

L’evocació de la pàtria es fa com el d’un paisatge. Aquesta opció prengué força amb el Romanticisme.

La segona estrofa ens diu que la retòrica del poema està al servei de l’enyorament, de l’elegia. Ara s’associa el paisatge amb la família i enyorant els elements físics, hom evoca els personals.

La tercera estrofa és també un cant d’enyorament perquè sembla una última maniobra per a recordar la glòria a la llengua, la glòria passada. Això es pot relacionar amb les Apologies de la llengua de Josep Pau Ballot i Torres i també amb la frase de Manuel Milà i Fontanals en el primer discurs dels Jocs Florals: Fem-li un refugi a la llengua, almenys fem-li un recer per recordar-la.

A la quarta estrofa el que abans era un to de renúncia, ara és una invitació, un crit, un programa. Deixa clar que la llengua ha desaparegut del món literari. Esmenta savis, autoritats, costums i lleis. Vol tenir un efecte sobre la gent que no té consciència sobre la llengua i ho amb el propòsit de l’obra perquè la grandesa s’encomana a l’amo i alhora la llengua de la pàtria és la llengua del patró. Aqui es venç al castellanisme.

A la cinquena estrofa torna l’evocació del què podia haver estat i no és la llengua catalana. Aribau li atorga la condició de pròpia i transcendental, doncs és amb la que usa quan es troba sol i parla amb el seu esperit.

I a la sisena estrofa, Aribau evoca la seva infantesa a Catalunya i amb l’exaltació del lloc d’origen lloa la figura del patró, a qui equipara simbòlicament amb la Pàtria.

Activitats


Autors i obres de la Renaixença