"El príncep feliç" és una obra de l'escriptor irlandès Oscar Wilde (1854-1900). Altres obres del mateix autor són "El gegant egoista", "El rossinyol i la rosa", "El fantasma de Canterville".

L’estàtua del Príncep Feliç s’alçava sobre una columna molt alta, des d’on es dominava tota la ciutat. Era daurada i estava recoberta per fines làmines d’or; els seus ulls eren dos brillants safirs i al puny de l’espasa lluïa un enorme robí porpra.

La lluïssor de l’or i les pedres precioses feien que els habitants de la ciutat admiressin el Príncep Feliç més que qualsevol altra cosa.

—És tan bonic com un penell —comentava un dels regidors de la ciutat a qui interessava guanyar reputació d’home de gustos artístics—; clar que en realitat no és tan pràctic —afegia, perquè al mateix temps temia que el consideraren massa idealista, el que per descomptat no era.

Per què no ets com el Príncep Feliç li deia una mare afligida al seu fillet, que plorava perquè volia tenir la lluna. El Príncep Feliç no plora per res.

Em consola molt veure que algú en el món és completament feliç murmurava un home infortunat en contemplar la bella estàtua.

—De veritat sembla que siga un àngel —comentaven entre ells els nens de l’orfenat en eixir de la catedral, vestits amb brillants capes roges i blancs davantalets.

I com saben quin aspecte té un àngel? els refutava el professor de matemàtiques. Quan han vist un àngel?

Els hem vist, senyor. És clar que els hem vist, en somnis! li responien els petits, i el professor de matemàtiques arrufava el front i adoptava el seu aire més sever. Li semblava molt reprovable que els xicons somiaren.

Una nit va arribar volant a la ciutat una petita oreneta. Les seves companyes havien anat cap a Egipte sis setmanes abans, però ella s’havia quedat enrere, perquè estava enamorada d’un jonc, el més bell de tots els joncs de la vora del riu.

El va trobar al començament de la primavera, quan voletejava sobre el riu darrere d’una gran colometa groga, i la cintura esvelta del jonc la va captivar de tal manera, que es va aturar per a donar-li conversa.

Em deixes estimar-te? li va preguntar l’oreneta, a qui no agradava pegar voltes. El jonc li va fer una àmplia reverència. L’oreneta llavors va voletejar al voltant, fregant l’aigua amb les ales i traçant solcs de plata sobre la superfície. Era la seva manera de demostrar el seu amor. I així va passar tot l’estiu.

És un enamorament ridícul comentaven les altres orenetes. Aquell jonc és desoladorament buit, no té un cèntim i la seva família és terriblement nombrosa.

Efectivament, tota la ribera del riu era coberta de joncs. A l’arribada de la tardor, les altres orenetes van emprendre el vol, i llavors, l’enamorada del jonc es va sentir molt sola i va començar a cansar-se del seu amant.

—No diu mai res —es va dir—, i ha de ser prou infidel, perquè sempre coqueteja amb la brisa. I realment, cada vegada que corria una mica de vent, el jonc realitzava les seues reverències més gracioses.

—A més és massa sedentari —va pensar també l’oreneta—; i a mi m’agrada viatjar. Per això el que m’estime hauria d’estimar també els viatges.

Vols venir amb mi? li va preguntar a la fi un dia. Però el jonc va negar amb el cap, li tenia molta estima a la seva llar.

Això vol dir que només has estat jugant amb els meus sentiments! es va queixar l’oreneta. Jo me’n vaig a les piràmides d’Egipte. Adéu!

I dient això, es va posa a volar. Va volar durant tot el dia i, quan ja queia la nit, va arribar fins a la ciutat.

On podré dormir? es va preguntar. Espero que en aquesta ciutat hi hagi algun alberg on pugui passar la nit.

En aquell mateix instant va descobrir l’estàtua del Príncep Feliç sobre la seva columna.

—Em refugiaré aquí —es va dir—. El lloc és bonic i ben ventilat.

I dit això, es va posar entre  els peus del Príncep Feliç.

Tinc una alcova d’or es va dir suaument l’oreneta mirant al voltant. De seguida es va preparar per a dormir. Però quan encara no posava el caparró sota la seva ala, li va caure damunt una gran gota.

Quina cosa més curiosa! va exclamar. No hi ha ni un núvol al cel, les estreles llueixen clares i brillants, i no obstant plou. En realitat aquest clima del nord d’Europa és espantós. Al jonc li encantava la pluja, però era de pur egoisme.

 En aquell mateix moment va caure una altra gota.

Però per a què serveix aquest monument si ni tan sols pot protegir-me de la pluja? —va dir—. Millor vaig a buscar una bona xemeneia.

I es va preparar novament per alçar el vol.

No obstant, abans que aconseguira obrir les ales, una tercera gota li va caure damunt, i en mirar cap amunt l’oreneta va veure… Ah, el que va veure!

Els ulls del Príncep Feliç estaven plens de llàgrimes, i les llàgrimes li corrien per les galtes daurades. I tan bell es veia el rostre del Príncep a la llum de la lluna, que l’oreneta es va omplir de compassió.

Qui ets? va preguntar.

Sóc el Príncep Feliç.

Però si ets el Príncep Feliç, per què plores?

M’has deixat tota xopa!

Quan vivia, tenia un cor humà va contestar l’estàtua-, però no sabia el que eren les llàgrimes, perquè vivia a la Mansió de la Despreocupació, on no està permesa l’entrada del dolor.

Així, tots els dies jugava al jardí amb els meus companys, i a les nits ballàvem en el gran saló. Al voltant del jardí del Palau s’elevava un mur molt alt, però mai em vaig tenir curiositat alguna per conéixer el que hi havia més enllà. Era tan bell tot el que em rodejava! Els meus cortesans em deien el Príncep Feliç, i de veritat que era feliç, si és que el plaer és el mateix que la sort. Vaig viure així, i així vaig morir. I ara que estic mort, m’han posat ací dalt, tan alt que puc veure tota la lletjor i tota la misèria de la meua ciutat, i, encara que ara el meu cor és de plom, l’única cosa que faig és plorar.

Com? es va preguntar per a si l’oreneta, no és or de llei?

Era una au molt ben educada i mai feia cap comentari en veu alta sobre la gent.

Allà baix va seguir parlant l’estàtua amb veu baixa i musical… allà baix, en un carreró, hi ha una casa miserable, però una de les seues finestres està oberta i dins de l’habitació hi ha una dona asseguda darrere la taula. Té el rostre demacrat i ple d’arrugues, i les seues mans, aspres i roges, estan crivellades de punxades, perquè és costurera.

En aquest moment està brodant flors de la passió en un vestit de seda que vestirà la més bella de les dames de la reina en el pròxim ball del Palau. En un racó de l’habitació, estirat al llit, està el seu fill malalt.

El xiquet té febre i demana taronges. Però la dona només pot donar-li aigua del riu, i  ell plora. Oreneta, oreneta, petita oreneta… fes-me un favor! Porta-li a la dona el robí del puny de la meua espasa, vols?

Jo no puc moure’m, el veus?… tinc els peus clavats en aquest pedestal.

—Els meus estan esperant-me a Egipte -va contestar l’oreneta—. Les meues amigues ja deuen estar voletejant sobre el Nil, i estaran xarrant amb els grans lotus nubians. I prompte aniran a dormir la tomba del gran Rei, on es troba el propi faraó, en el seu taüt pintat, embolicat en benes grogues, i embalsamat amb espècies oloroses. Al voltant del coll porta una cadena de jade verd, i les seues mans són com fulles seques.

—Oreneta, oreneta, petita oreneta -va dir el Príncep—, perquè no et quedes una nit amb mi i ets la meua missatgera? El nen té tanta set, i sa mare, la costurera, està tan trista!

És que no m’agraden molt els xiquets va contestar l’oreneta-. L’estiu passat, quan estàvem vivint a la vora del riu, hi havia dos xicots, fills del moliner, i eren tan maleducats que no es cansaven de tirar-me pedres. Clar que no encertaven mai! Les oronetes vam volar massa bé, i a més jo pertany a una família cèlebre per la seva rapidesa; però, de totes les maneres, era una impertinència i una grosseria.

Però la mirada del Príncep Feliç era tan trista, que finalment l’oreneta es va entendrir.

Ja fa molt de fred va dir però em quedaré una nit amb tu i seré la teva missatgera.

Gràcies, oreneteta va dir el Príncep.

L’oreneta va arrancar llavors el gran robí de l’espasa del Príncep i, agafant-lo pel bec, va volar per sobre les teulades. Va passar al costat de la torre de la catedral, que tenia àngels de marbre blanc.

Va passar al costat del Palau, on se sentia música de ball i una bella noi va eixir al balcó amb el seu pretendent.

Que boniques que són les estrelles va dir el nuvi i que meravellós és el poder de l’amor!

Tant de bo que el meu vestit estigui preparat per al ball de gala —va contestar ella—. Vaig manar a brodar en la tela unes flors de la passió. Però les costureres són tan peresoses!

 L’oreneta va volar sobre el riu i va veure els llums penjats en els pals dels vaixells. Va passar sobre el barri dels jueus, on va veure als vells mercaders fer els seus negocis i pesar monedes d’or en balances de coure. Al final va arribar a la pobra casa, i va mirar per la finestra. El nen, al seu llit, s’agitava de febre, i la mare s’havia quedat adormida de cansament.

Llavors, l’oreneta va entrar a l’habitació i va deixar l’enorme robí damunt de la taula, al costat del didal de la costurera. Després va voletejar dolçament al voltant del nen malalt, ventant-li el front amb les ales.

Quina brisa tan deliciosa! va murmurar el nen. Ja em trobo millor. I es va quedar adormit, caient en un son meravellós. Llavors, l’oreneta va tornar fins on era el Príncep Feliç i li va explicar el que havia fet.

Que estrany! va afegir, però ara quasi tinc calor; i no obstant la veritat és que fa moltíssim fred.

És perquè has fet una obra d’amor —li va explicar el Príncep.

L’oreneta es va posar a pensar en aquelles paraules i aviat es va quedar adormida. Sempre que pensava molt es quedava adormida. A l’alba va volar cap al riu per a banyar-se.

Quin fenomen extraordinari! va exclamar un professor d’ornitologia que passava pel pont. Una oreneta en ple hivern!

I va escriure sobre l’assumpte una llarga carta al periòdic de la ciutat. Tothom va parlar del comentari, tal vegada perquè contenia moltes paraules que no s’entenien.

—Aquesta nit marxaré cap a Egipte —es deia l’oreneta i la idea la feia sentir-se molt contenta.

Després va visitar tots els monuments públics de la ciutat va descansar llarga estona al campanar de l’església. Els teuladins que la veien passar comentaven entre ells: “Quina estrangera tan distingida!“. Cosa que feia feliç a l’oreneta.

Quan va sortir la lluna, va tornar on hi havia l’estàtua del Príncep.

Tens encàrrecs per a Egipte? —li va cridar. Me n’aniré ara.

Oreneta, oreneta, petita oreneta va dir el Príncep, no et quedaries amb mi una nit més?

Els meus m’estan esperant a Egipte va contestar l’oreneta. Demà, les meves amigues volaran segurament fins a la segona cascada del Nil.

Allí, entre les canyes, dorm l’hipopòtam, i sobre una gran roca de granit s’alça el déu Memnon. Mira les estrelles tota la nit, i quan brilla l’estel del matí, llança un crit d’alegria. Després es queda en silenci. Al migdia, els lleons baixen a beure a la vora del riu. Tenen els ulls verds, i els seus rugits són més forts que el soroll de la cascada.

—Oreneta, oreneta, petita oreneta —va dir el Príncep—, allà baix just a l’altre costat de la ciutat, hi ha un xicot en unes golfes. Està inclinat sobre una taula plena de papers, i a la seva dreta, en un got, unes violetes estan marcint-se. Té el pèl llarg, castany i arrissat, i els seus llavis són rojos com grans de granada, i té els ulls amples i somiadors. Està encabotat a acabar d’escriure una obra per al director del teatre, però té massa fred. No hi ha foc a la xemeneia i la fam el té extenuat.

Bé, em quedaré una altra nit aquí amb tu va dir l’oreneta que de veritat tenia bon cor. Cal portar-li un altre robí?

Ai, no tinc més robins! es va lamentar el Príncep. No obstant encara em queden els meus ulls. Són dos raríssims safirs, portats de l’Índia fa mil anys. Treu-me’n un i porta-li’l. El vendrà a un joier, comprarà pa i llenya i podrà acabar d’escriure la seva obra.

Però, estimat Príncep meu va dir l’oreneta, això jo no ho puc fer. I es va posar a plorar.

—Oreneta, oreneta, petita oreneta —li va pregar el Príncep—, per favor, fes el que et demano.

Llavors, l’oreneta va arrancar un dels ulls del Príncep i va volar fins a les golfes de l’escriptor. No era difícil entrar allí, perquè hi havia un forat al sostre i per aquí va entrar l’oreneta com una fletxa.

 El jove tenia el cap amagat entre les mans, així que no va sentir la remor de les ales, i quan per fi va alçar els ulls, va veure el bell safir damunt de les violetes marcides.

Serà que el públic em comença a reconéixer? es va dir Perquè aquesta pedra preciosa ha d’haver enviat algun ric admirador. Ara podré acabar la meua obra! I se’l notava molt content.

L’endemà l’oreneta va volar cap al port, es va posar sobre el pal d’una gran nau i es va distreure mirant els mariners que hissaven amb maromes unes enormes caixes de la bodega del vaixell.

Me’n vaig a Egipte! els va cridar l’oreneta. Però ningú no li va fer cas.

Va sortir la lluna, l’oreneta va tornar amb el Príncep Feliç.

Vinc a dir-te adéu li va dir.

Oreneta, oreneta, petita oreneta li va dir el Príncep. No et quedaràs amb mi una altra nit?

Ja és ple hivern —va respondre l’oreneta—, i molt aviat caurà la neu gelada. A Egipte, en canvi, el sol escalfa les palmeres verdes i els cocodrils, mig amagats al fang, miren indolents al voltant. Per aquests dies les meues companyes estan construint els seus nius en el temple de Baalbeck, i els coloms rosats i blancs les miren mentre s’acaronen entre ells. Volgut Príncep, he de deixar-te, però mai t’oblidaré. La pròxima primavera et portaré d’Egipte dues pedres bellíssimes per a reemplaçar el que vas regalar. El robí serà més roig que una rosa roja, i el safir serà blau com el mar profund.

Allà baix a la plaça va dir el Príncep Feliç, hi ha una noia que ven fòsfors i llumins. Li han caigut els fòsfors en el fang i s’han fet malbé. Son pare la pegarà si no porta diners a casa seva i per això ara està plorant. No té sabates ni mitges, i el seu caparró va sense barret. Arrenca el meu altre ull i porta-li’l, així son pare no la pegarà.

Passaré una altra nit amb tu va dir l’oreneta, però no puc arrencar-te l’altre ull. Et quedaràs cec!

Oreneta, oreneta, petita oreneta —li va pregar el Príncep, fes el que et demano, t’ho suplico.

L’oreneta llavors va extreure l’altre ull del Príncep i es va posar a volar. Es va posar sobre l’espatlla de la noia i va deixar caure la joia a les seves mans.

Quin tros de vidre més bonic! va exclamar la noia, i va córrer rient cap a casa seva.

Després l’oreneta va tornar on era el Príncep.

—Ara que estàs cec -li va dir-, em quedaré al teu costat per a sempre.

No, oreneta va dir el pobre Príncep. Ara has d’anar-te’n a Egipte.

Em quedaré al teu costat per sempre —va repetir l’oreneta, adormint-se entre els peus de l’estàtua.

L’endemà es va posar a l’espatlla del Príncep per explicar-li les coses que havia vist en els estranys països que visitava durant les seves migracions.

Li va descriure els ibis rojos, que se situen en llargues files a vores del Nil i pesquen peixos daurats amb els seus becs; li va parlar de l’esfinx, que és tan vella com el món, i viu en el desert, i ho sap tot; li va parlar dels mercaders que caminen lentament al costat dels seus camells i porten a les seves mans rosaris d’ambre; li va parlar del Rei de les Muntanyes de la Lluna, que és negre com el banús i adora un gran vidre; li va parlar sobre la gran serp verda que dorm en una palmera i vint sacerdots l’alimenten amb pastissos de mel; i li va contar també dels pigmeus que naveguen sobre un gran llac en amples fulls llisos i que sempre estan en guerra amb els ocells.

Estimada oreneta va dir el Príncep, m’expliques coses meravelloses, però és més meravellós encara el que poden sofrir els homes. No hi ha misteri més gran que la misèria. Vola sobre la meva ciutat, i torna a explicar-me tot el que vegis.

Llavors l’oreneta va volar sobre la gran ciutat, i va veure als rics que estaven de festa en els seus superbs palaus, mentre els captaires s’asseien a les seves portes. Va volar pels carrerons ombrius, i va veure els rostres pàl·lids dels infants que es moren de fam mentre miren amb indiferència els carrers foscos.

Sota els arcs d’un pont hi havia dos xicots que s’abraçaven l’un a l’altre per fer-se calor.

Quina fam tenim! deien.

Fora d’aquí! els va cridar un guàrdia—, i els xicots van haver d’alçar-se i allunyar-se caminant sota la pluja.

Llavors l’oreneta va tornar on era el Príncep i li va explicar el que havia vist.

—La meva estàtua està recoberta d’or fi eli va indicar el Príncep; trau-lo làmina per làmina, i porta’l als pobres. Els homes sempre creuen que l’or podrà donar-los la felicitat.

Així, làmina a làmina, l’oreneta va anar traient l’or, fins que el Príncep va quedar fosc. I làmina a làmina va anar distribuint l’or fi entre els pobres, i els rostres d’alguns nens van agafar color i rient van jugar pels carrers de la ciutat.

Ara tenim pa! cridaven.

Va arribar la neu, i després de la neu va arribar el gel. Els carrers brillaven de rosada blanca i semblaven rius de plata. Els caramells, com punyals, penjaven de les cases. Tothom es cobria amb pells i els nens portaven gorres roges i patinaven sobre el riu. La petita oreneta tenia cada vegada més fred, però no volia abandonar el Príncep, l’estimava massa.

Vivia de les molles del forner, i tractava d’abrigar-se batent les seves aletes sense parar.

Un vespre va comprendre que anava a morir, però encara va trobar forces per a volar fins a l’espatlla del Príncep.

Adéu, el meu volgut Príncep! li va murmurar a l’orella. Em deixes que et besi la mà?

M’alegro que per fi te’n vagis a Egipte, oreneta li va dir el Príncep. Has passat aquí massa temps. Però no em besis a la mà, besa’m als llavis perquè t’estimo molt.

No és a Egipte on vaig va respondre l’oreneta—. Vaig a la casa de la Mort. La mort és germana del son, veritat?

L’ocellet va besar el Príncep Feliç als llavis i va caure mort als seus peus. En aquell mateix instant es va sentir un cruixit ronc a l’interior de l’estàtua, va ser un soroll singular com si quelcom s’hagués trencat. El cas és que el cor de plom s’havia partit en dos. Certament, feia un fred terrible.

Al matí següent, l’alcalde es passejava per la plaça amb alguns dels regidors de la ciutat. En passar pel costat de la columna va alçar els ulls per admirar l’estàtua.

Però què és això! va dir—. El Príncep Feliç sembla ara un captaire!

Un captaire! van reiterar els regidors, que sempre li donaven la raó, i van pujar tots a examinar-lo.

El robí de l’espasa se li ha caigut, els ulls van desaparéixer i ja no és daurat va dir l’alcalde. En una paraula, s’ha transformat en un vertader captaire.

—Un vertader captaire! —van repetir els regidors.

—I hi ha un pardal mort entre els seus peus —va seguir l’alcalde—. Serà necessari promulgar un decret municipal que prohibeixi als pardals venir a morir aquí.

El secretari municipal va prendre nota deixant constància de la idea. Llavors van manar enderrocar l’estàtua del Príncep Feliç.

Com que ja no és bell, no serveix per a res va explicar el professor d’estètica de la universitat.

Llavors van fondre l’estàtua, i l’alcalde va reunir el Municipi per decidir què farien amb el metall.

Podem va proposar fer una altra estàtua. La meva, per exemple.

—És clar, la vostra van dir els regidors cadascun al seu torn.

I es van posar a discutir. L’última vegada que vaig saber d’ells seguien discutint.

Quina cosa més rara! va dir l’encarregat de la fosa. Aquest cor de plom no vol fondre’s; caldrà tirar-lo al femer.

I el van tirar al femer on també jeia el cos de l’oreneta morta.

Porta’m les dues coses més belles que trobis en aquesta ciutat va dir Déu a un dels seus àngels.

I l’àngel li va portar el cor de plom i el pardal mort.

—Has elegit bé —va somriure Déu—. Perquè al meu jardí del Paradís aquesta au cantarà eternament, i el Príncep Feliç em lloarà per sempre en la meva Àuria Ciutat.

Activitats

Comprensió lectora 1. Per què es deia així el Príncep Feliç?
2. Per què creia l’oreneta que estava plovent?
3. Per què ara que era una estàtua plorava tant?
4. A qui li van donar el robí i els safirs?
5. Per què se li va trencar el cor al Príncep?
6. Explica esta frase: “Al món hi ha coses meravelloses, però més meravellós encara és ajudar a qui ho necessita.”
7. Creus que el Príncep i l’oreneta feren bé? Per què?
8. T’agrada ajudar els altres? Donaries les teves coses a qui les necessités?
Nodes 1 41 42 43 44 46 47
49 410 412

Print Friendly, PDF & Email