Fonètica i ortografia

Els sons vocàlics

En català central hi ha un sistema de vuit vocals:

Aquest sistema, però, és de només tres sons en posició àtona; és a dir, que es produeix una neutralització de sons:

És a dir, que “véns” es pronuncia [béns] però “venir” es pronuncia [baní]; igualment, fixa’t en la transcripció de “bo” i “boníssim”:

            bo [bɔ´]
boníssim [bunísim]

En alguns casos, però, no es produeix neutralització:

La “e” àtona es pronuncia a [e] (i no pas vocal neutra [ə]) en els contextos següents:

• [eá] real, teatre, crear, oceà, oceànic, ideal, idear, …
• [eə] àrea, realisme, teatral, reacció, reaparició, idealisme, cineasta, rehabilitar…
• [əe] aeroport, aeròdrom, israelita, engraellat, paellera …
• [eɔ´ ] teòric, eòlic, arqueòleg, espeleòleg, meteor, camaleònic…
• [eó] orfeó, camaleó, neó, panteó, Napoleó ..
• La “o” pot pronunciar-se [o] i la “e”, [e] en els contextos següents:
• [έol] alvèol, nuclèol, aurèola, …
• [uo] fastuositat, virtuosisme, duodè, …; habitualment: fluorur, duodecimal…
• [eo], [oe] neollatí, neoclàssic, … ; habitualment: vídeo, estèreo, àloe …

Els sons graduals

En els diftongs, és a dir, en les síl·labes amb més d’una vocal, aquelles vocals que no són tòniques o nucli de síl·laba s’anomenen sons graduals. Els sons graduals són [j] i [w] i s’anomenen així perquè tenen l’aparença de ser sons vocàlics però es comporten més aviat com a consonants, perquè la llengua frega el paladar i hi ha obstrucció al pas de l’aire.             Pronuncieu atentament i separadament aquests tres monosíl·labs i noteu la diferència entre els sons que corresponen a les tres grafies subratllades:

ahir                         rei                    vell

       El primer so és vocal, el tercer consonant i el del mig un so pronunciat ‘a mitges’ entre vocal i consonant. És un so gradual. Com que es produeix contacte entre la llengua i el paladar, tècnicament els sons graduals són consonants; com les vocals, els dos sons graduals són orals i sonors, però mentre [j] és palatal, [w] és velar.

       Considerarem dos tipus de diftong segons la situació de la semivocal respecte de la vocal: si el so gradual es troba al darrera del so vocàlic el diftong és decreixent, perquè l’articulació ‘decreix’, és a dir, va de més obert a més tancat. Aquest tipus de diftong pot aparèixer en qualsevol context: caiguda, aigua, mai,…

       Si el so gradual es troba davant del so vocàlic aleshores el diftong és creixent. Aquest tipus de diftong només pot aparèixer en tres contextos:

• a principi absolut de mot, amb o sense ‘h’: iogurt, hiena
• en els casos gu+vocal, qu+vocal: aigua, qüestió
• el so gradual està envoltada de dues vocals i forma síl·laba amb la darrera: noia, deuen

       Cal tenir en compte que en la resta de casos de dues vocals contigües en català hi ha hiat, per la qual cosa paraules com qüestionar, teatre, cueta, afició, dia o ionització es dividiran en síl·labes de la manera següent:

       qües-ti-o-nar
       te-a-tre
       cu-e-ta
       a-fi-ci-ó
       di-a
       i-o-nit-za-ci-ó

Fenòmens de contacte entre vocals de mots consecutius

En les converses de la vida real les paraules no es pronuncien de manera aïllada una de l’altra sinó que la cadena fònica consisteix en tot un seguit de sons sense pauses entre les paraules. Així, una seqüència com “Què hi ha per sopar? Peix?” segurament la pronuncieu només amb dues pauses, una després de cada signe d’interrogació. Fixeu-vos que la segona i la tercera paraules s’ajunten en una de sola i la [i] passa a pronunciar-se com a so gradual perquè hem creat un diftong:

‘…hi ha…’ [i] [á] → [[já]

Són dos els fenòmens de contacte vocàlic que estudia la fonètica sintàctica:

• elisió: el contacte entre la vocal final d’un mot i la inicial del següent es resol en l’articulació d’un sol so. Si totes dues són vocal neutra, només en pronunciem una; si el contacte és entre vocal neutra i una altra vocal, acostuma a desaparèixer la vocal neutra:

       És a sota el pont. [ə]
       La Mercè agafa el mòbil. [έ]

• sinalefa: es forma un diftong amb totes dues vocals.

       Té un gra al nas. [éw]
       Ja hi som! [áj]
       Un noi llest i agradable [jə]

És molt habitual fer servir en la llengua tots dos fenòmens, i recordem que cal tenir-los en compte també en la mètrica de la poesia. Hi haurà alguns casos, però, en què tant podem fer elisió com sinalefa (Porta un barret curiós: [əw] / [u]), i en d’altres (sobretot quan les dues vocals són tòniques) no es podrà fer ni una cosa ni l’altra: farà hípica: [áí]

Els sons consonàntics

Ja hem dit més amunt que els sons consonàntics són aquells que s’articulen amb una interrupció de la columna de l’aire procedent dels pulmons. Això vol dir que l’aire no surt lliurament a l’exterior com passa en les vocals sinó que, d’una banda, se li barra el pas mitjançant el contacte entre dos òrgans (és a dir, que classifiquem les consonants segons el punt d’articulació) i a més aquesta interrupció presenta alguna característica distintiva segons el tipus de consonant (és a dir, que també es classifiquen segons el mode d’articulació).

       Segons el mode d’articulació, les consonants poden ser:

• Oclusives: hi ha una interrupció del pas de l’aire, que es deixa anar de cop en una petita explosió. Exemple: el so inicial de “carbassa”.
• Fricatives: l’aire es deixa passar per un pas estret, fregant les parets de la cavitat bucal. Exemple: el so inicial de “xocolata”.
• Aproximants: l’articulació es fa d’una manera intermèdia entre l’oclusió i el fregament; si són sons procedents de vocals s’anomenarangraduals (com la “i” de “dèiem”) i si procedeixen de consonants oclusives s’anomenaran espirants (la “g” de “seguretat”).
• Africades: en l’articulació d’aquests sons hi ha una primera fase de tancament del pas de l’aire i una segona de sortida amb fregament, i per això es representen amb un símbol fonètic compost. Exemple: el so final de “puig” o “despatx”, que són el mateix.
• Laterals: la llengua tanca la part central de la cavitat nasal i l’aire ha de passar pels costats. Exemple: el so inicial de “llibertat”.
• Vibrants: l’àpex de la llengua vibra una o múltiples vegades en contacte amb els alvèols. Exemple: el primer so de “ratolí”.
• Nasals: aquests sons, que s’articulen fent servir la cavitat nasal d’òrgan de ressonància (perquè s’interromp el pas de l’aire per la cavitat bucal), es diferencien de tots els anteriors, que són orals. Exemple: el primer so de “mona”.

Segon el punt d’articulació, les consonants són:

• Bilabials: els dos llavis es toquen, com al primer so de “petó”.
• Labiodentals: el llavi inferior toca les dents superiors, com al primer so de “fresca”.
• Dentals: l’àpex de la llengua toca les dents superiors. Exemple: el primer so de “ditada”.
• Alveolars: l’àpex de la llengua toca els alvèols dentals superiors. Exemple: el primer so de “cirera”.
• Palatals: el dors de la llengua toca el paladar dur, com passa amb el primer so de “llimones”.
• Velars: la part posterior de la llengua toca el vel del paladar, com passa amb el primer so de “gatets”.

              Quadre de les consonants:

             (Les columnes ombrejades corresponen als sons sonors; les barres, als fonemes, i els claudàtors, als sons.)

Correspondència entre so i grafia

Tot seguit et presentem una taula amb cadascun dels sons consonàntics i les seves varietats ortogràfiques. Llegeix-lo amb atenció i fixa’t atentament en les peculiaritats d’aparició

Hem de considerar la lletra “x” com un cas a part perquè es pot pronunciar de quatre maneres diferents:

• [ò] : xiclet, coix
• [ks] : (cas més general) màxim, luxe, explosió, índex, explicar
• [gz] : (en mots començats per “ex” i seguits de vocal o “h”) examen, exercici, exemple, exili, exigir, exèrcit, existència
• [k] : (davant “ce”, “ci”, “s”) excitar, excel·lent, excés

Fenòmens de contacte consonàntic

Si en comptes d’estudiar els sons consonàntics de la llengua aïllats els considerem en la cadena parlada, tal com els percebem en la vida real, ens adonem que el contacte entre els sons inicials i finals de síl·laba o de paraula provoca el canvi d’algun dels trets d’aquests sons: sonoritat, punt d’articulació o mode d’articulació. Aquests són els canvis que es poden produir:

Ensordiment

• els sons oclusius, fricatius  i africats a final de mot i seguits de pausa són sords: fre[t], ma[k]
• els sons oclusius a final de mot i seguits de so vocàlic són sords: fre[t] hivernal
• els sons oclusius, fricatius i africats a final de mot o de síl·laba són sords si es troben abans d’un so sord: fre[t] furiós, tre[s] peus

Sonorització

• un so sord, a final de síl·laba o de mot esdevé sonor quan va seguit, en la cadena fònica, d’una consonant sonora: fre[d] d’hivern
• els sons fricatius i africats sords a final de mot se sonoritzen si van seguits d’una vocal: el[z] avis, bo[dʒ] i perillós

Assimilació

Es produeix quan un so consonàntic adopta el punt d’articulació del so que el segueix:

• labialització: ca[m]vi, i[ɱ]fant, ells só[m] vius, u[ɱ] foc
• dentalització : ca[n̯̯]tar, ere[n̯̯] tres, fa[l̯]ta, ca[l̯] treure la pols
• palatalització: e[ɲ]ginyer, e[ɲ] Jordi, e[l] llapis
• velarització: ta[ŋ]cat, u[ŋ] gat.

Geminació

És la pronunciació duplicada d’un so consonàntic, que unes vegades és indicada per l’escriptura (connectar [nn]) i d’altres no (poble [bb]). Alguns dels casos en què no ho indica són en els grups -bl-, -gl-, -pl- intervocàlics (regla, triple…) i en el grups -tll-, -tl-,-tm-, -bm-, -cn-, -dm-, -tn- (ratlla, atlàntic, ètnic…).

Emmudiment

Alguns sons consonàntics no es pronuncien, són muts, en aquests casos:

• la –r final dels infinitius (en català central): canta(r)
• la –r final dels mots acabats amb els sufixos de derivació –ar, -er, -or: bestia(r), fuste(r),  llavo(r)
• els mots que tenen derivats en què la r es pronuncia: po(r), cla(r)
• la -t final dels gerundis: sortin(t)
• la -t final dels mots acabats en –lt, -nt: al(t), pon(t)
• la s dels mots “aquest”, “aquests”: aque(s)t
• la –r final d’alguns sufixos: fuste(r)
• la -p- en els grups -mpt-, -mpc-: com(p)te, exem(p)ció; etc

.Sensibilització

Aquest és el fenomen segons el qual es recupera la pronunciació d’un so que en un altre context era mut, i el detectem en:

• la –r dels infinitius, la –t dels gerundis, normalment mudes però audibles si van seguides de pronom feble: anan[t]-hi, estima[r]-la
• la s dels mots “aquesta”, “aquestes”
• la b de la preposició “amb” davant mot començat amb vocal  am[b] avió
• la –t de quant, cent, vint, sant, seguides de mot començat en vocal, etc.: San[t] Antoni

Consideracions generals sobre la transcripció fonètica

Per transcriure correctament un so o una seqüència dins la cadena fònica cal seguir aquestes passos:

1r PAS. Pronunciar tota la seqüència seguida i identificar les vocals tòniques, és a dir, els accents fonètics. Per fer-ho bé, hem de recordar que en català central tots les paraules polisil·làbiques tenen accent fonètic, encara que no totes tinguin accent gràfic. Tots els monosíl·labs també són tònics, llevat de:

• La conjunció que
• Les preposicions a, de, en, per, amb
• Els pronoms febles: em, me, et, te, es, se, li, ens, nos, us, vos, els, los

Les paraules compostes tenen dos accents fonètics: anticonstitucional, per exemple, té dues “a” tòniques i cap vocal neutra

2n PAS. Identificar els diftongs, si n’hi ha, i transcriure els sons graduals

3r PAS. Identificar els contactes consonàntics i transcriure les consonants

4t PAS. Revisar la seqüència sencera per detectar possibles errors

Fixa’t en aquest exemple:

Transcriu la seqüència els amics:

• Només hi ha un accent, la “i”. L’article és àton.
• No hi ha diftongs.
• Hi un contacte consonàntic: la “s” de l’article se sonoritza en contacte amb la vocals inicial següent.
• No hi ha cap altra peculiaritat. Podem transcriure-ho així: [əlzəmíks]

Posa’t a prova