1. El gran poeta de la Renaixença

1. Jacint Verdaguer és el gran poeta de la Renaixença, el creador de la llengua literària moderna i la gran figura del romanticisme català.

2. Verdaguer va crear un estil propi molt característic que combinava magistralment elements populars i elements cultes.

3. Verdaguer va escriure els dos poemes èpics més importants de la lietratura catalana: L’Atlàntida i Canigó. Molts dels seus poemes lírics tenen un caràcter religiós i patriòtic, alguns dels quals s’han convertit en cançons populars pel seu estil popular i la seva gran sensibilitat.

4. Verdaguer va renovar els gèneres populars (cançons, rondalles i llegendes) escrivint-ne noves versions en prosa i en vers.

2. Per saber-ne més

3. Recull de textos

La poesia èpica

Cant I (fragment de L’Atlàntida)
Veus eixa mar que abraça de pol a pol la terra?
en altre temps d’alegres Hespèrides fou hort;
encara el Teide gita bocins de sa desferra,
tot braolant, com monstre que vetlla un camp de mort.
Aquí els titans lluitaven, allà ciutats florien;
pertot càntics de verges i música d’ocells;
ara en palaus de marbre les foques s’hi congrien
i d’algues se vesteixen les prades dels anyells.
 
Cant II (fragment de Canigó)
Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pririneu se bada;
per abelles té fades que la volten,
per papallons los cignes i les àligues.
Formen son càlzer, escarides serres
que plateja l’hivern i l’estiu daura,
grandiós veire on beu olors d’estrella,
los aires rellentor, los núvols aigua.
les boscúries de pins són sos barbissos,
los Estanyols ses gotes de rosada,
i és son pistil aqueix palau aurífic,
somni d’aloja que del cel davalla.

 

Les llegendes i les rondalles

Lo comte Arnau

Lo comte de Mataplana
ne tenia dos cavalls;
l’un era blanc com la gebre,
l’altre fosc com lo pecat.
Malhaja lo cavall negre,
Benhaja lo cavall blanc.
Un matí de la hivernada
lo negre feia ensellar;
la comtessa ja li’n deia:
—Per què no enselles el blanc?
—Perquè fuig dels camins aspres
i a mi emplauen més que els plans.—
La comtessa ja hi tornava:
—Mon marit, no ho fesses pas;
lo negre em sembla el diable.
Déu nos lo tinga allunyat.—
Ell no li torna resposta,
com si sentia tronar:
al negre posa la sella
baldament fos Satanàs.
—Adéu, la comtessa aimada.
—Déu te guie i l’Àngel sant.—
L’Àngel prou lo guiaria,
mes ell no es deixa guiar,
lo guiaria a l’església
i ell a la vila fa cap,
on hi ha nines per perdre
i pobres per escanyar.
Malhaja lo cavall negre,
benhaja lo cavall blanc.
Quan sortia de la vila
semblava un esperitat:
corria lo cavall negre,
corria com si volàs,
tantost per les altes cimes
com pel fons del xaragall.
Los gombornesos se senyen
quan lo veuen desbocat.

Los llops d’aquelles muntanyes
lo segueixen udulant,
algun d’ells per simpatia,
los altres olorant carn,
que n’esperen un bon àpat
més amunt o més avall;
sos ull semblen llumenetes,
llumenetes infernals.
Al sentir sa udoladissa
lo comte s’és esglaiat,
voldria girar lo poltre
mes ja no el pot aturar.
Malhaja lo cavall negre,
benhaja lo cavall blanc.
A la nit, que és fosca fosca,
se barreja el temporal,
i els pastors al comte veuen
entremig de trons i llamps
volar d’una cresta a l’altra
del Montgrony vers les afraus.
La tempesta esgarrifosa
a mitjanit fa un esclat;
d’un llampec entre les ales
s’obira lo comte Arnau,
rodolant de l’altra cima
de Sant Ou dins lo Forat,
d’on surt entre rius la flama
lo renill del seu cavall.
La comtessa l’esperava
a la porta del palau;
passen hores, passen dies,
passen nits de por i espant;
a la tercera que passa
l’en veu venir condemnat.
La nit era negra, negra,
més negre era son cavall,
son cavall, que era el diable,
Déu nos lo tinga allunyat.
Malhaja lo cavall negre,
benhaja lo cavall blanc.

 

Per practicar

Nodes 4 37 38 39 312

 

Print Friendly, PDF & Email