Joan Oliver (Pere Quart) va néixer a Sabadell el 29 de novembre del 1899 i va morir a Barcelona el 18 de juny de 1986.

Va mantenir sempre la seva independència i el seu esperit crític i inconformista. Fidel als seus plantejaments ètics i als seus ideals polítics, es va manifestar públicament en contra del règim monàrquic que consagra la Constitució espanyola i mai no va confiar en el sistema democràtic sorgit d’una transició política dirigida pels mateixos franquistes.

L’obra de Pere Quart l’emmarquem dins de la poesia de postguerra, juntament amb Salvador Espriu. Va fer una obra de caràcter civil i ètic: en els seus poemes exigeix al règim dictatorial franquista un canvi polític a favor del diàleg, la pau i la llibretat.

D’entre les obres poètiques de Pere Quart, destaquem Bestiari (1937), Terra de naufragis (1955) i Vacances pagades (1960).

Un bestiari diferent

L’any 1937, Pere Quart va publicar el seu Bestiari, un recull de poemes quectenen com a referents diverses bèsties. La seva subtilesa i el seu toc irònic li donen un encant especial.

En el poema Ase, per exemple, la figura de l’ase representa aquella gent senzilla i humil que, tot i ser «l’ase dels cops», no es resigna a perdre la dignitat i encara manté una tossuderia rebel.

ASE
No capten tes orelles el reny injust, 
l’ordre abusiva. 
Meselles han esdevingut tes anques 
de tantes vergassades gratuïtes.
Practiques la doctrina de l’esforç mínim. 
Només el deure estricte! 
No ets servil com el gos, 
ni complaent com el cavall.  
Ni ensuperbit esclau 
com l’home que et fustiga. 

La poesia del dolor i l’exili

Pere Quart, junt amb Salvador Espriu, és un dels poetes més representatius de la societat catalana que va sofrir la repressió franquista de la postguerra. Els poemes que Pere Quart va escriure a l’exili reflecteixen el dolor, la tristesa i l’enyorança del poeta.

El recordem llegint i escoltant-lo recitar el poema que va escriure l’any 1947 quan estava exiliat a Xile, Corrandes d’exili. Fixa’t, en aquests versos, amb quina senzillesa el poeta ens fa arribar el sentiment que sent en passar la frontera:

CORRANDES D’EXILI

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una marededéu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.

Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Enllaços relacionats

Print Friendly, PDF & Email